Vet aquí el romanticisme en estat pur: «L’estàtua de marbre» i «El castell de Durande» representen l’expressió més exaltada i vesànica del conflicte amorós, de la passió desfermada que tot ho domina, per a bé o per a mal d’aquells que l’enduren. Farcits de reminiscències clàssiques (l’estàtua que dóna títol a un dels relats, per exemple, és de la deessa Venus), amb una notable presència de les arts i una bona dosi de fantasia i de misteri, aquestes dues narracions recorden que, si alliberem la bèstia salvatge que duem a dins, ens pot acabar esbocinant. Al seu torn, «Jo també he estat a l’Arcàdia!» és una punyent sàtira política que ens situa a l’època de les revolucions liberals per mostrar-nos el conflicte entre l’individu i la nació, i ratificar-nos en la certesa que els governants engalipadors i l’opinió pública que es deixa engalipar no canvien gairebé mai.
