Un llibre amb una veu sagaç que posa llum als límits que hem
anat trampejant. El record, la memòria. El temps que sempre
arrossega penyores, que acumula deutes, rebrega records,
enfosqueix imatges, s’emporta enllà persones, llocs, moments,
certituds i llars. I que també se’ns emporta a nosaltres, en
uns poemes on Helena Martínez-Ferreruela ha posat nom als
dubtes i al contrasentit fascinant de viure i haver viscut. Una
casa que és la construcció del jo líric de la poeta, un ressò
d’existència i singularitat, en una veu que ha esculpit versos
per capturar aquesta vida que fuig i ressona.
