Ningú com Guillem Cifré, artista polifacètic, podia retratar la nit barcelonina dels bars de començament dels vuitanta. Ell ho feia amb un estil gonzo, que reflectia en els seus solitaris o en uns diàlegs gairebé poètics d’una absurditat tan poc absurda com els de Samuel Beckett. Ara és el moment de recuperar les seves primeres tires còmiques, que va publicar als diaris de Barcelona. Cifré ens convida a una última copa amb molt d’humor i color, coses que, com pocs, usava amb destresa. És el moment, doncs, de beure’n l’última i reviure la Barcelona dels vuitanta a través d’una mirada única i d’unes tires que ja són memòria inesborrable.
Nadie como Cifré, artista polifacético, podía retratar la noche barcelonesa de los bares de principios de los ochenta. Él lo hacía con un estilo gonzo, que reflejaba en sus solitarios o en unos diálogos casi poéticos de una absurdidad tan poco absurda como los de Samuel Beckett. Ahora es el momento de recuperar sus primeras tiras cómicas que publicó en los diarios de Barcelona. Cifré nos invita a una última copa con mucho humor y color, cosas que, como pocos, usaba con destreza. Es el momento, pues, de beber la última y revivir la Barcelona de los ochenta a través de una mirada única y de unas tiras que ya son memoria imborrable.
Nobody could portray Barcelona’s night-time activity around the city’s bars at the start of the 1980s like the multi-faceted artist Guillem Cifré. He did so in gonzo fashion, reflected in his solitary accounts and almost poetic dialogues, their not-so-absurd absurdness reminiscent of those by Samuel Beckett. Now is the time to revisit his first comic strips, published by newspapers in Barcelona. Cifré invites us to a last drink brimming with humour and colour, qualities he used with unusual skill. It's time for that last round then, and a chance to relive 1980s Barcelona through a unique gaze and some comic strips that are now an enduring memory.
