En sé ben poc, jo, dels hitites. Ignoro, com ignoro tantes
coses, la seva literatura; i si en feien o no d’això que nosaltres
anomenem poesia. En queden algunes restes: pedres damunt
de pedres que dubto que pugui visitar mai i als museus algunes
suggeridores obres d’art fetes en metall que decoraven
temples i palaus. Tothom que hi vivia ara ja no és més que
pols en un país polsegós. Aquests poemes els vaig escriure
pensant en aquesta pols. O en la pols dels neandertals, dels
hurrites, dels escites, dels minoics, dels xiximeques, khmers,
hippies i postmoderns i en no sé quanta gent del passat,
ja tots calbs a hores d’ara. Ves a saber què i com sentien,
quants dels sentiments s’atansen als meus d’ara mateix (del
pròleg de l'autor).
