Otília es diu aquella noia que sacrifica el seu amor per l39;amor al seu germà; que no es queixa del desagraïment d39;aquest; que el rep de nou amb els braços oberts sense fer-li retret de res... El somni resta acomplert. Allò que hi ha de més remarcable en Otília és, segurament, l39;evolució gradual que adquireix la narració, començada amb un irrealisme de somni o de record d39;infant, que després es fon, per passar a convertir-se en un relat vigorós i acabar en un decandiment suau, de cendra... Cap concessió, però, al decadentisme... L39;obra és molla de la rosada fresca del matí, la seva claror velada no correspon, per tant, al crepuscle, sinó a l39;alba. Josep Palau i Fabra.
