La segona obra estrenada per S. Beckett és com una cruïlla on es troben els textos escrits abans i els que vindran després. Abans, a Tot esperant Godot (1952), Beckett exposa uns personatges sotmesos a la inútil espera. És inútil perquè aquell a qui esperen no arribarà mai. A Fi de partida també hi ha espera. Una espera tràgica, perquè res ja no passarà d'aquí en endavant: aquest és, entre altres, el sentit del títol. Però, a més, en aquesta obra Beckett inicia un camí cap a la limitació dels recursos dels seus personatges. Hamm és cec i invàlid. Clov és coix i no es pot asseure. Nell i Nagg no tenen cames i viuen en dos pots d'escombraries. Aquests personatges depenen els uns dels altres i no poden sortir de la petita habitació on viuen. Una habitació que ve a ser l'últim reducte d'humanitat que queda. Els personatges són còmics i aquesta és la seva tragèdia "res no és més grotesc que allò que és tràgic". De tota manera, Rosa Novell recorda que l'autor irlandès "no volia significar res que anés més enllà de la pròpia representació. Paraules i res més que paraules, remor de vida". Aquesta traducció de Fi de partida, a càrrec de Joan Cavallé, va guanyar el premi Josep M. de Sagarra de traducció teatral l'any 1988. Estrenada el 1990 per La Gàbia de Vic i publicada el 1994, aquesta és la versió revisada que va servir per al muntatge dirigit per Rosa Novell el 2005.
