En l'escriptura i la lectura de (blanc) es busca el reconeixement de matèries i individus, l'un a un de cada color i de cada ésser en el seu ritme. I en ells, també, el blanc encegador.
Les coses quan són en elles mateixes. Allò que les abstraccions destrueixen. Individus lliures de nom, reconeixent-se en el seu propi cos. En la seva humanitat o materialitat, en la seva vida-en-la-humiliació, o en l'alegria. En la trobada amb l'abella, la taronja, el lloc, el cos.
Aquí no interessa allò que anomenem poeta sinó la matèria dictant-se en més matèria. La paraula oberta al món. La paraula que estripa el blanc per obrir, per obrir-se a un particular, a una veritat única, una nova fulguració blanca.
"Entre silenci i paraula, el medi aquàtic de la poesia. El poema s'hi vol submergir (...), fer carn, fruit: entre aigües, essent un més en el forçós mutisme de l'aigua."
Extret de les NOTES de l'autor
