Una trobada ens dóna a conèixer un Kundera, en certa manera,
inèdit. De fet, encara que l'autor reflexioni, com ell mateix confessa al
començament del llibre,
sobre els seus «vells temes existencials i estètics», al llarg d'aquesta
apassionada -i apassionant- «trobada» amb algunes obres mestres de la
literatura, la música i la pintura, l'escriptor txec aborda qüestions fins ara
poc o gens transitades en els seus llibres anteriors. Així, explora allò que la
novel·la -i només la novel·la, aquesta «sonda existencial»- pot explicar sobre
l'ésser humà, i indaga també les repercussions, no sempre negatives, que
l'exili té per al creador (amb una emocionant comparació entre les dues
Primaveres del 68, la de París i la de Praga). També desentranya el paper de la
memòria enfront de les tragèdies del segle xx
i parla de la lluita desesperada del veritable artista per assumir el millor de
la tradició del seu art (amb una irònica pregunta sobre què és el que la
posteritat, finalment, conserva dels autors). I, per acabar, sosté que només
una anàlisi profunda de la composició formal d'una obra pot revelar les
intencions estètiques de l'autor (tal com demostra amb un assaig breu i
fascinant dedicat a Kaputt i a La pell, de Curzio Malaparte, que
qualifica d'«arxinovel·la» genial).
