Els tres relats tragicòmics aplegats a Zapata als Encants poden ser llegits amb un rerefons musical de corridos i contemplats com una punta seca. Però no tracten solament de la mai enllestida biografia de Zapata a càrrec del Vell Gran Home i el corrector Lotari, ni del combat impossible entre Chris Walker i Ximo Ximoi amb el Guiness de la gent «fati» com a públic mut, ni de l’encontre entre Salima, la puta mogrebina, i la gran dama sefardita Dori van der Meer en l’ànima pretenciosa del lletraferit Ferran Guàrdia, ni d’Anselmo «el progre» i el seu amor per la frívola Georgina, voluntària a Chiapas, ni de la càndida periodista Assurdina i la seva passió per l’infeliç pianista Alberic, ni de la rubensiana filatèlica Dora, espieta del químic Santiago, devot macarra de la Raquel, perseguida pel Cástor, destronat príncep de bordell... No, aquí també es parla, sense prevencions ni cauteles, de llengües i de literatura, de política i de rèptils, de pèrdues i de renúncies, de sexe antic i de velles addiccions, de raons per morir i de raons per seguir malvivint (ocasionalment, de motius per matar), de la meretriu postolímpica i dels espais i dels buits. Però es parla sobretot de la compassió humana, quan l’altre cantó del mirall ens mostra, ara mateix, el nostre futur a través d’un devessall de runes de la història, els darrers quaranta anys, a la Oh Felix, Tu, Catalonia, si gusteu...
