La Creu de Cames és, a Valls, com se sap, una creu de terme. Res a veure, d'entrada, amb un recull de narracions. Figuerola encapçala el llibre amb aquest títol fent referència explicita a la topografia vallenca i, aparentment, sense cap altra intenció. Però una cruïlla de camins és també un lloc de sortida, o d'arribada, potser un laberint o alguna mena de delimitació. L'autor veu, fins i tot, algun misteri ocult en el suggestiu encreuament de les cames d'una dona...
Un viatge sense retorn, un suïcidi frustrat, un perruquer seductor i seduït alhora, petites històries d'amors inversemblants i d'altres, es creuen i es troben —i a la vegada es complementen— en aquesta Creu de Cames per on el lector pot circular còmodament, però no pas per una sola vegada ni en un idèntic sentit. Perquè l'amenitat està assegurada en qualsevol topant, però no hi ha amenitat autèntica que s'aguanti artísticament si no té algun sentit ben arrelat i capaç —com en aquest llibre— de conduir-nos pels camins més diversos a situacions identificables.
