Amb aquest poemari en forma de tríptic, l’autor planteja un voluntari desordre d’imatges, sons i metàfores que acaba formant una unitat d’expressió. Com a rerefons dels versos hi ha Francis Bacon, pintor suggeridor de ferides velles de l’ànima i incomoditats físiques d’un jo protagonista que no narra pena ni angoixa concreta; que es limita a entomar els impactes de la vida i acaba reconeixent les febleses, no se sap quines misèries. Pessimisme? No necessàriament. Cada qual sabrà —o no— què fa el seu cos al llit sota la llum escassa d’una bombeta, què pensa.
El poeta desplega el seu carnatge des de tres àmbits: en uns espais convex, còncau i, finalment, pla, embrutit de nostàlgia, supurant edat i temps. Potser satisfet, però, d’haver acceptat definitivament els cops, d’haver entès dolçament la necessitat d’assumir la derrota per tal d’encarar l’etapa indefugible de la maduresa.
