La tardor em sobta és un dietari en què Francesc Parcerisas reflexiona sobre la fragmentació de l’experiència i la impossibilitat moderna de dotar de sentit el tot. Si per a Stendhal una novel·la era «un mirall que hom passeja al llarg del camí», els textos reunits en aquest llibre no són sinó bocins de miralls que l’autor ha aplegat meticulosament al marge de molts camins: reflexions, lectures, anotacions, cites, esbossos... Fragments cisellats o esquerps que de sobte es revelen parts fonamentals del sentit perquè amaguen, sota els mots que sovint ens són insuficients, les mirades encuriosides que l’autor ha projectat en cada moment sobre la vida, o que la vida ha projectat sobre ell, com la llum intermitent d’un far llunyà en la nit. Aquestes engrunes li donen l’oportunitat de reconstruir imaginativament—com ja va fer a La primavera a Pequín (2013) i a Un estiu (2018)—la part del tot a la qual tal vegada van pertànyer, com llampecs fugaços del relat vital que sempre estem reescrivint.
