?Una educació francesa no és pas una autobiografia tot i que hi parli molt de mi mateix. Tampoc la consideri com un assaig etnològic on miri de descriure els costums, les olors, la bellesa d?un país desaparegut. Gràcies a la professió de mon pare i a la meua, he viscut set vides com un gat rus. De nin, vaig esquiar als Alps, vaig córrer a la vora del Rin, em vaig amagar als soterranis dels afores de París, vaig recollir petxines a les platges de la Mànega, vaig conèixer l?embalsament d?una llengua a les costes de la Provença. En aquell temps antediluvians sense Internet ni mòbils, els trens trigaven quinze hores per unir Perpinyà a París i calia esperar tres o quatre anys per tenir el telèfon a casa. Els cantants sabien cantar. Els actors pronunciaven admirablement el francès. El cinema feia somniar. Els gendarmes us demanaven la documentació amb la veu de Fernandel. Els cotxes tenien llums grocs, els carrers plaques blaves amb lletres blanques. Les vaques menjaven herba. La mainada creia en l?existència del Pare Noël. Els carters passaven dos cops al dia. El president de la República editava antologies poètiques, i tots els catalans parlaven català.?
