UntitledEl passat 29 de gener es celebrà el 25è aniversari de la mort de Josep Vicenç Foix (1893-1987), un dels poetes catalans més grans del segle XX.
Nascut a Sarrià i de família de pastissers amb renom, Foix visqué entre els ambients noucentistes de la Barcelona de l’època, però es consolidà com a un dels poetes avantguardistes més importants del segle; tot i així, mai escrigué supeditat a la modernitat i sempre defensà la tradició, tal i com reflectí en un dels versos de Sol, i de dol (1974):"M'exalta el nou i m’enamora el vell.”
La prosa poètica de J.V. Foix és menys diversa quant a l’estil que els poemes, però va inaugurar un camí poc transitat dins la tradició literària catalana i, en aquest sentit, va suposar tot un món de possibilitats. Malgrat tot, la realitat local i personal del poeta (la Catalunya ideal, fixada en la data mítica de 1918) hi és més present, per la qual cosa són les proses i no pas els poemes les que probablement revelen l’univers literari més íntim de l’autor.
Com a representant de la tradició de l’avantguarda, J.V. Foix ha influït en poetes catalans posteriors que com Josep Palau i Fabre, Joan Brossa o Pere Gimferrer, el qual defineix la figura de l’autor com «poeta d'idees, i d'imatges que en són el reflex, la seva obra resta un dels punts més alts d'elaboració i exigent domini verbal que hagi assolit la literatura catalana posterior als clàssics del segle XV.»
Des del nostre Club del llibre, volem recordar a l’autor amb alguns dels seus poemes més famosos:
És quan dormo que hi veig clar (1953)
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.
J.V.Foix. On he deixat les claus…(1953)
Ho sap tothom, i és profecia
Ho sap tothom, i és profecia.
La meva mare ho va dir un dia
Quan m’acotxava amb blats lleugers;
Enllà del somni ho repetia
L’aigua dels astres mitjancers
I els vidres balbs d’una establia
Tota d’arrels, al fosc d’un prat:
A cal fuster hi ha novetat.
Els nois que ronden per les cales
Hi cullen plomes per les ales
I algues de sol, i amb veu d’albat,
Criden per l’ull de les escales
Que a cal fuster hi ha novetat.
Els qui ballaven per les sales
Surten i guaiten, des del moll,
Un estel nou que passa el coll.
El coraller ho sap pel pirata
Que amaga els tints en bucs d’escata
Quan crema l’arbre dels escrits;
Al capità d’una fragata
Li ho diu la rosa de les nits.
L’or i l’escuma d’una mata
Clamen, somnàbuls, pel serrat:
A cal fuster hi ha novetat.
El plor dels rics salpa pels aires,
I les rialles dels captaires
Solquen els glaços del teulat.
Un pastor ho conta als vinyataires:
A cal fuster hi ha novetat.
El roc dels cims escampa flaires,
I al Port mateix, amb roig roent,
Pinten, pallards, l’Ajuntament.
El jutge crema paperassa
Dels anys revolts, a un cap de plaça,
I el mestre d’aixa riu tot sol.
El fum dels recs ja no escridassa
I els pescadors faran un bol,
Tot és silenci al ras de raça
Quan els ho diu l’autoritat:
A cal fuster hi ha novetat.
Els de la Vall i els de Colera
Salten contents, a llur manera,
I els de la Selva s’han mudat;
Amb flors de fenc calquen a l’era:
A cal fuster hi ha novetat.
De Pau i Palau-saverdera
Porten les mels de llur cinglera
I omplen els dolls de vi moscat.
Els de Banyuls i els de Portvendres
Entren amb llanes de mars tendres
I un raig de mots de bon copsar
Pels qui, entre vents, saben comprendre’s.
Els traginers de Perpinyà,
Amb sang barrada en drap de cendres,
Clamen dels dalts del pic nevat:
A cal fuster hi ha novetat.
Res no s’acaba i tot comença.
Vénen mecànics de remença
Amb olis nous de llibertat;
Una Veu canta en recompensa:
Que a cal fuster hi ha novetat.
Des d’Alacant a la Provença
Qui mor no mor, si el son és clar
Quan neix la llum en el quintar.
La gent s’agleva en la nit dura,
Tots anuncien la ventura,
Les Illes porten el saïm,
I els de l’Urgell, farina pura:
Qui res no té, clarors dels cim
. La fe que bull no té captura
I no es fa el Pa sense el Llevat:
A cal fuster hi ja novetat.
J.V.Foix. Onze nadals i un cap d’anys (1960)
Veure més [+]Veure menys [-]
Veure comentaris | Afegir comentariHa d'iniciar sesió per poder fer comentaris al blog.XIniciar sesió
Martina CatalàPublicat el: 18/02/2012
La veritat és que sóc una amant dels poemes de Foix. El que més m'agrada, però, és el d'"És quan dormo que hi veig clar"; un dels més coneguts, d'altra banda.
Aquí us deixo amb l'enllaç del poema cantat pel Serrat. Espero que el gaudiu tant com jo!
http://www.youtube.com/watch?v=B6QNn3evhcY
RespondreHa d'iniciar sesió per poder fer comentaris al blog.XIniciar sesiò
Marina MarinPublicat el: 20/02/2012